La taronja eclèctica.

Les primeres pàgines de: La dansa de les margarides.

A pocs dies de la presentació oficial de la novel·la, el pròxim dijous 26 d'agost a les 19:30 al Centre Cultural d'Almàssera, i per anar obrint boca, ací teniu les primeres pàgines del proemi:

 

Inici de la vida o la mort.

 

VIURE és un càstig suficientment gojós per a dedicar-li tot el temps possible, viure, respirar, somniar a fi de comptes, creure que vius emparant-te en l’única raó que algú t’escolta quan parles, riu si dius quelcom graciós, plora imaginant les penes que et dolen, i gemega en fer-li l’amor. Ja ho sé, són més d’una raó, però al cap i a la fi tant se val. Viure, somniar, tot molt calderonià, tal vegada termes un mica anacrònics i oblidats. Però no hi dubte que hi ha morts en vida, vides somniades i somniadors, i vides que potser siguin viscudes més intensament que la pròpia vida, tot i no existir, tot i ser imaginades, i això les fa immortals i lluny del temor de Déu, i per això són vides superiors a les nostres. Elles es queden, persisteixen en el seu cicle d’etern retorn, mentre, nosaltres desapareixem i veiem per fi com es dissipa el nostre dubte existencial.

De vides vaig a parlar-vos, de la meua pròpia i de la d’aquells que han participat intensament en ella, amb el sincer i legítim anhel de rebre una mica d’immortalitat i amb la necessitat terapèutica de qui realitza un exercici de catarsi personal. Ho reconec, sóc egoista, escric per mi i per a mi, no obstant, si algú desitja entrar dins la meua intima conversa personal, sigui benvingut; no sóc pudorós i sí bastant egocèntric, ja que m’atreveixo a escriure de les meus pròpies entranyes i des de les meues pròpies entranyes, sense saber mai del tot quan es tracta de l’una o de l’altra posició. Cap la possibilitat que no us importin en absolut els meus pensaments i vivències, les meues lletres, però, si finalment decidiu lliurement continuar llegint, avant, podeu estar segurs que açò quedarà entre vosaltres i jo, i davant alguna desavinença en el camí narratiu, sempre em podeu atorgar una mort silenciosa permetent-vos la sàdica però saludable costum de tancar el llibre a mitges.

Podria parlar-vos de la meua infantesa, però no ho faré, al menys de moment, ja que és prou avorrida i anti-literària. També podria parlar –millor dit, escriure – de l’amor, del sexe, del menjar, del qual no es parla mai a les autobiografies. Per a ser sincer, aquest text tampoc és ni s’assembla a una autobiografia. Ara que comence no sé el que és, quan acabe, tant sols vosaltres ho sabreu; en qualsevol cas és un organisme viu. El millor serà que comence a escriure sense més. La meua vida s’escapa en cada línia… en cada lletra… hui comence a morir per a renàixer...

 

 

Biblioteca Personal: Malas Artes. Reflexionant sobre la institucionalització de l'art.

Fa unes setmanes, va caure en les meues mans un llibre de David Pérez, Malas Artes. Experiencia estética y legitimación institucional. El llibre, presenta una recopilació d'articles del professor i historiador de l'art, que plantegen una reflexió en la qual trobem molts punts coincidents. El nus que unifica els textos gira entorn de l'actual situació que planteja l'art contemporani, dominat per la institució o sistema de les arts, en un món replet de comissaris, convocatòries de biennals, galeries d'art i tot un cercle mediàtic de grans esdeveniments internacionals, carregat de màrqueting i espectacle. És un punt de reflexió que espere genere noves aportacions per la meua banda en un projecte que hauria de sortir a la llum a la fi de 2011 o principis de 2012 i que hauria de derivar en un replantejament del propi sistema de les arts a favor d'un sistema basat en l'educació estètica. Seguirem parlant de l'assumpte.

La meua identitat lingüística i cultural i la meua identitat nacional i política

Després d'un temps apartat de la reflexió i la política valencianista, per nombrosos motius que algun dia explicaré i que en gran mesura continuen presents, he decidit utilitzar este blog per tal d'ordenar i fer públics alguns dels meus pensaments al respecte, que òbviament no tenen perquè coincidir amb els vostres, esta és la grandesa de la democràcia.

L'ésser humà necessita construir una identitat pròpia i diferenciada, ni millor ni pitjor que altres, simplement diferent, la pluralitat d'identitats i cultures sempre és enriquidora si existeix el respecte i l'interès mutu. La meua identitat col·lectiva no és altra que la valenciana, i ser valencià implica al meu parer una confluència culturalment identitaria amb catalans i balears, que no té absolutament res a veure amb allò dels països catalans, sóc valencià i parle i m'expresse amb la llengua comuna amb catalans i balears, el català. A més de compartir altres característiques culturals esencialment mediterrànias i històriques i açò s'ha de reafirmar amb absoluta naturalitat, sense complexos ni amb cap afany.

Reforçar el llaços d'unió sempre està bé i de fet serveix, per contra del que pensa molta gent, per reafirmar les nostres diferències com a germans, aprofundint en la nostra personalitat com a valencians.

Sempre he fugit dels extremistes i de les solucions radicals i identificar llengua i nació és un absurd ja superat fa molts anys, (la cultura no entén de fronteres polítiques) i que potser només mantenen aquells que li fan el cul gros al PSOE, tan obrero i tan espanyol ell, o als sectors de la ultradreta més espanyola i reaccionaria amagats vergonyosament darrere la nostra senyera (o una de les nostres), i amb l'apel·latiu de valencianistes, l'anticatalanisme només serveix per crear més fidels de la causa centralista espanyola que ens vol anular com a poble i convertir-nos en una simple província castellana al servei de Madrid.

Els valencians i els catalans compartim cultura i llengua, però no podem compartir la nostra identitat nacional, les nostres realitats socials i les nostres contingències actuals són molt diferents. Per començar, la identitat valenciana encara està en construcció i eixa es la major urgència del nacionalisme valencià, ben lluny de proclames independentistes o de posar noves fronteres, això si ha d'arribar, dependrà de la sobirana voluntat del poble valencià que triarà lliurement i en democràcia el seu camí.

Per tant, jo reafirme la meua identitat cultural valenciana compartida amb catalans i balears i reafirme la meua única identitat nacional com a valencià, del país, la nació o el Regne de València, perquè no ho puc entendre d'altra manera, perquè està arrelat a la meua pròpia identitat vital i perquè sense estes identitats, jo no seria jo mateix.

Este fet fa, que encara no haja trobat el meu propi espai polític, amb que puga sentir-me plenament identificat, amb un discurs centrat, que no jugue a simples pactes d'esquerra que no aporten res a la identitat valenciana que només serveixen per pujar al PSOE al poder, o que per altra banda no faça l'ullet als amics de Lola García-Broch, així em trobe entre els dos únics partits que conten amb la meua simpatia Units per València (jo no puc evitar l'accent obert), i el Bloc Nacionalista Valencià.

El dia que un únic partit centrat, valencianista únicament i sense derives excessivament esquerranes i que no negue realitats culturals i lingüístiques compartides amb els nostres germans catalans i balears i en el qual puguen sentir-se a gust la major part dels valencians, eixe dia eixiré al carrer a celebrar-ho, eixe dia el poble valencià haurà deixat enrere el passat i s'obriran noves oportunitats mai vistes.

De moment continue somniant...

Presentació de la meua novel·la: La Dansa de les Margarides.

El pròxim 26 d'agost de 2010, tindrà lloc la primera presentació de la meua novel·la La Dansa de les Margarides, editada per SETZEVENTS EDITORIAL. L'acte tindrà lloc al Centre Cultural d'Almàssera, Plaça Major s/n. a les 19:30 h. Intervindrà l'escriptor Francesc Bayarri i jo mateix.

Artistes anònims i educació artística com a model cultural.

Porte molt de temps reflexionant respecte a la situació de l'art en l'actualitat, sobre la seva posició i funció social, i sobretot, respecte a la possibilitat d'un replantejament del model del sistema artístic dominant, fortament elitista i carregat d'interessos econòmics, totalment legítims, però que necessiten de nous plantejaments.

David Pérez, en la seva obra Malas Artes, ja qüestionava molt encertadament tota aquesta situació des d'una posició crítica.

La situació actual, no només en el món de l'art, també en totes les pràctiques culturals, prioritza l'èxit d'uns pocs artistes escollits per grups de crítics i comissaris amb poder mediàtic i suports institucionals, públics o privats, que són convertits en gurus de la creació i sobretot en inversions econòmicament molt rendibles destinades a prestigiar la imatge d'algunes institucions o persones privilegiades d'ampli poder adquisitiu.

La meva posició crítica, profundament anti-elitista, em converteix en un descregut de tot aquest sistema d'interessos i jocs legítims, encara que en ocasions entre a formar part d'ell.

Davant l'art de grans esdeveniments, jo propose que és hora de revalorar el treball de tota una legió d'artistes anònims, per poc coneguts en l'univers mediàtic institucional, i d'aquells que ni tan sols es consideren artistes.

Artistes que produeixen obra molt interessant a preus assequibles, i sobretot raonables, que ens permeten tenir accés a obra de qualitat i que estan fora dels grans circuits recorrent a modestes galeries o buscant espais i sales de centres culturals en què exposar la seva obra .

Crec que s'hauria de reforçar el desenvolupament i la consolidació d'aquests circuits alternatius i no menysprear la importància que juguen aquestes sales, de vegades mancats de gestió, per al desenvolupament i les possibilitats d'aquests artistes.

Però no cal menysprear un altre aspecte fonamental d'aquestes sales, com a eix vertebrador de la cultura local, massa vegades mal plantejada i conduïda i amb enormes possibilitats educatives molt desaprofitades.

Aquestes sales es converteixen moltes vegades en espais d'exhibició d'artistes amateurs i aficionats locals, que per desgràcia, la major part de les vegades, orienten el seu treball cap a la imitació de models culturals de l'art d'elit, deixant passar l'oportunitat d'un desenvolupament cultural propi i alternatiu al de les altes esferes culturals, que resultaria molt més enriquidor.

Sens dubte, aquestes sales, són un instrument per explotar per part de l'educació artística que té en aquest públic una oportunitat per orientar en el desenvolupament de cultures pròpies, que han de ser revalorades, evitant així el paper de pur reflex social per pura imitació del art consagrat.

 

Al voltant del procés de l'escriptura.

Si hi ha alguna cosa sobre mi que he tingut clara des que tinc ús de raó, és, que enfront de qualsevol altra cosa, sóc escriptor, fins i tot quan pinto sóc escriptor i reflexiono sobre la pròpia escriptura.

Escriure, per a mi, és un procés vital dinàmic, una forma de relacionar-me amb el món i tractar d'entendre'l, de crear nous mons, com diria Nelson Goodman. Sóc un escriptor impenitent, que desitjaria posseir tot el temps del món per a devorar nous llibres i generar altres.

Per a mi, no existeix una gran diferència entre escriure un assaig o una reflexió sobre art, un text de crítica o una narració literària, fins i tot quan pinto, ho faig sobre una base textual que em duu a derivacions abstractes.

No puc remeiar-ho, sóc una criatura de la paraula i del verb, un lletraferit.

En resposta cordial a l'escrit "L'essència del valencianisme"

    

Estimat Miquel Àngel, em permetràs que et conteste a la teua entrada del blog, a través del meu propi blog, fent aquests pensament universals. Feia temps que no escrivia ni em passejava per blogs valencianistes, enfeinat com estic en la feina, la família i les investigacions, i navegant he llegit el teu escrit. Estic totalment d'acord amb la majoria de cosses que escrius, per a mi ser valencià és una forma de ser humà i d'existir, l'ésser humà és un ser social i sense identitat un no és res.

Malgrat tot, com saps no puc compartir que cadascú tinga una normativa o una forma d'escriure, com saps acabe de publicar una novel·la en català, en valencià, en definitiva en la nostra llengua amb una editorial catalana i és una cosa tan evident que em sembla absurd negar-la o entestar-se, valencians i catalans som cosins germans i hem d'assumir-ho amb naturalitat, compartint una llengua amb la seua riquesa i també diversitat, com no.

Per a mi les nacions són cultura i formes de vida, però no crec en essències ni essencialismes, tot allò humà és difús i liminar, ser valencià és una experiència de vida personal que ha de lluitar contra unes contingències i acceptar-ne unes altres perquè l'únic que li reporta són beneficis d'identitat, la llengua comuna és una d'eixes contingències beneficioses.

La unió del valencianisme no passa per acceptar tot allò de les altres corrents, passa per acceptar les contingències més beneficioses per al nostre estatut identitari, i sincerament la llengua comuna és la nostra millor arma per a construir una identitat pròpia i valenciana, cosina germana de la catalana. 

Una abraçada i desitjant com sempre una terra valenciana ben lliure que ens permeta ser feliços per mitjà del desenvolupament de la nostra identitat personal i col·lectiva, que no és altra que ser i existir com a valencians. 

Juliol de publicacions: un assaig i una novel·la.

     
 
Aquest mes de Juliol, ha estat ben carregat de novetats, per fi, dos projectes meus veuen la llum per mitjà de la seua publicació, una obra literària, La Dansa de les Margarides, gràcies en part a la gran feina editorial de Manel Subirats i l'editorial que ell guia i dirigeix: Setzevents, on l'autor és realment el més important.

I per altra banda, un treball de recerca i assaig, Cultura Visual al Puig, patrimoni i art popular, treball que va estar guardonat amb la Beca d'estudis sobre el Puig 2004 i que ara veurà molt prompte la llum davall el segell editorial de Papers On Demand. Conta amb un excelent pròleg de la mà de Ricard Huerta (Universitat de València) i amb tot un text i imatges en forma d'assaig per comprendre i estimar el nostre entorn visual immediat, en aquest cas el que fa a l'històric poble del Puig de Santa Maria.

Respecte a punts de venda i presentacions respectives, us aniré informant puntualment, de moment puc avançar que la novel·la La Dansa de les Margarides ja es pot adquirir a través de la web de l'editorial de forma segura i rebre un exemplar comodament a casa en 24 h. També es podrà adquirir ben prompte en tots aquests punts de venda:

 
 

A més, estic treballant per que el llibre estiga també present en almenys tres llibreries més de la ciutat de València a partir del setembre i altres punts arran terres valencianes, en les quals la editorial encara compta amb poca presència.

Segurament hi haurà una primera presentació del llibre a Almàssera, seguida d'una altra a la ciutat de València, en llocs i data encara per determinar. Sense renunciar a altres presentacions o actes de promoció futures en altres ciutats valencianes o catalanes. De tot sereu puntualment informats.

Pel que fa a Cultura Visual al Puig, el seu àmbit local comporta una difusió més reduïda, i es podrà adquirir en el mateix acte de presentació del llibre, encara també per determinar, a les llibreries del Puig, i a la web de l'editorial.

Cultura visual al Puig. Patrimoni i art popular, a punt de sortir.

En aquest moment el treball està en preparació i sortirà publicat al llarg de l'estiu davall el segell editorial de Papers on Demand, empresa filial de la Universitat de Girona.

 
 

Treball guardonat amb la Beca d'estudis sobre el Puig 2004.

Pròleg de Ricard Huerta (Universitat de València).

Aquest estudi planteja una aproximació al patrimoni cultural de caire popular, de caràcter visual, de la ciutat del Puig de Santa Maria. Empra una metodologia novedosa i un tant arriscada en els estudis d'àmbit locals, basada en una concepció de l'art i el patrimoni cultural més ampla i profundament arrelada a l'experiència vital i quotidiana.

Es presenta una investigació basada en l’estudi de la imatge, de la cultura visual, des d’una posició reflexiva i crítica. Però es tracta òbviament d’imatges i mirades amb una perspectiva local, amb els espais de cultura popular i vida quotidiana dels ciutadans del Puig, com a centre de gravetat de les reflexions i propostes.

El treball fa un recorregut per alguns aspectes fonamentals alhora d’entendre la cultura visual popular dels seus ciutadans, és a dir, aquella que es troba més inserida dins la vida quotidiana i col·lectiva. Aspectes com ara, la ceràmica arquitectònica, les imatges de devoció, l'urbanisme i la arquitectura, l'alteració visual de les falles o la tipografia i els rètols dels carrer, entre altres, per tractar d'augmentar la valoració i apreciació estètica de l'entorn com a forma d'expressió i recepció artística.

Ricard Ramon Camps, l'autor, és historiador de l'art, professor d'ensenyament secundari, escriptor, investigador i artista visual. Com a investigador ha obtingut alguns guardons d'àmbit local, i actualment està a punt de llegir la seua Tesi Doctoral, és membre del grup de recerca Art i Educació de la Universitat de València.

El despropòsit del PP d'Almàssera i el silenci del PSOE

He estat massa temps en silenci i crec que va sent hora de tornar a parlar, escriure en aquest cas, al voltant de la terrible situació que pateix el municipi d'Almàssera, governat per un Partit Popular absolutament incapaç tant sols ni de mantenir el poble net i en condicions dignes, fa pena passejar pels carrers i els comentaris generals són: Mai havia estat així el poble!

Brutícia per tot arreu, parcs i jardins completament abandonats, carrils bici ocupats per tanques metàl·liques, la llista de despropòsits és ben llarga, i per acabar d'arrodonir el tema la surrealista decisió de fer Alcaldessa perpetua a la Mare de Déu, amb tot el meu respecte pels creients, jo, com a ciutadà laic, considere una aberració que cap ajuntament prenga aquestes decisions afavoridores d'un credo, si almenys val, potser per que aquesta es pose a treballar a l'Ajuntament i active alguna cosa ho donaria per bo.

La situació és totalment desastrosa, amb problemes sense resoldre com el tan proclamat soterrament de les vies del qual cap d'aquells ciutadans dels cartells ja parla, i que ha generat un problema de tràfic i de perill ciutadà degut a la irresponsabilitat d'alguns grups del poble, sense precedents i que a dia de hui estaria solucionat amb el túnel projectat.

Davant aquests despropòsits, el PSOE, calla, ja no lladra amb eixa ràbia incomprensible de fa alguns anys, ara que té veritables motius, el panorama per tant es prou decebedor i passa, com sempre, per aquells que s'estimen la terra, els valencianistes.

A pesar de tot, sóc optimista i estime el meu poble.