A pocs dies de la presentació oficial de la novel·la, el pròxim dijous 26 d'agost a les 19:30 al Centre Cultural d'Almàssera, i per anar obrint boca, ací teniu les primeres pàgines del proemi:
Inici de la vida o la mort.
VIURE és un càstig suficientment gojós per a dedicar-li tot el temps possible, viure, respirar, somniar a fi de comptes, creure que vius emparant-te en l’única raó que algú t’escolta quan parles, riu si dius quelcom graciós, plora imaginant les penes que et dolen, i gemega en fer-li l’amor. Ja ho sé, són més d’una raó, però al cap i a la fi tant se val. Viure, somniar, tot molt calderonià, tal vegada termes un mica anacrònics i oblidats. Però no hi dubte que hi ha morts en vida, vides somniades i somniadors, i vides que potser siguin viscudes més intensament que la pròpia vida, tot i no existir, tot i ser imaginades, i això les fa immortals i lluny del temor de Déu, i per això són vides superiors a les nostres. Elles es queden, persisteixen en el seu cicle d’etern retorn, mentre, nosaltres desapareixem i veiem per fi com es dissipa el nostre dubte existencial.De vides vaig a parlar-vos, de la meua pròpia i de la d’aquells que han participat intensament en ella, amb el sincer i legítim anhel de rebre una mica d’immortalitat i amb la necessitat terapèutica de qui realitza un exercici de catarsi personal. Ho reconec, sóc egoista, escric per mi i per a mi, no obstant, si algú desitja entrar dins la meua intima conversa personal, sigui benvingut; no sóc pudorós i sí bastant egocèntric, ja que m’atreveixo a escriure de les meus pròpies entranyes i des de les meues pròpies entranyes, sense saber mai del tot quan es tracta de l’una o de l’altra posició. Cap la possibilitat que no us importin en absolut els meus pensaments i vivències, les meues lletres, però, si finalment decidiu lliurement continuar llegint, avant, podeu estar segurs que açò quedarà entre vosaltres i jo, i davant alguna desavinença en el camí narratiu, sempre em podeu atorgar una mort silenciosa permetent-vos la sàdica però saludable costum de tancar el llibre a mitges.
Podria parlar-vos de la meua infantesa, però no ho faré, al menys de moment, ja que és prou avorrida i anti-literària. També podria parlar –millor dit, escriure – de l’amor, del sexe, del menjar, del qual no es parla mai a les autobiografies. Per a ser sincer, aquest text tampoc és ni s’assembla a una autobiografia. Ara que comence no sé el que és, quan acabe, tant sols vosaltres ho sabreu; en qualsevol cas és un organisme viu. El millor serà que comence a escriure sense més. La meua vida s’escapa en cada línia… en cada lletra… hui comence a morir per a renàixer...





